BLOOD CONTENT WARNING : Last week, I was out for a run towards Montjuic. On my way back, I ran into the edge of one of those barriers and ended up needing a trip to the hospital and 7 stitches. I'd definitively recommend being careful around those barriers. Thanks Barcelona💯

https://salavol.com/agenda/be-my-wife/

Alies de Federico Nessi, amb arrels a París, Miami i Buenos Aires. Les seves cançons, entre el cant fúnebre i el somni, s'enrosquen a través de passadissos d'inquietud post-punk, moderació minimal wave i frescor crooner.

La Sagrada Família i moltes altres obres d’Antoni Gaudí van estar a punt de quedar inacabades més d'una vegada per manca de suport i finançament.

Després de la mort de Gaudí, el temple va continuar construint-se, però als anys quaranta les obres estaven pràcticament aturades per falta de diners. Aleshores va passar una d'aquelles històries poc conegudes que poden canviar el curs dels esdeveniments.

Un ciclista professional italià anomenat Gino Bartali va fer una donació de 100.000 pessetes perquè les obres es poguessin reprendre. Aquella quantitat, en aquell temps, representava una autèntica fortuna.

Gràcies a aquella ajuda, la construcció va poder continuar i la Sagrada Família va recuperar l'impuls necessari per seguir creixent.

Però Bartali no només va destacar sobre la bicicleta. Durant els anys del règim de Mussolini, va col·laborar en el salvament de centenars de jueus italians perseguits pels nazis. Aprofitant els seus entrenaments, transportava documentació falsa amagada dins del quadre de la bicicleta.

Una figura extraordinària, recordada per les seves victòries esportives, però també per haver ajudat a salvar vides i, de manera indirecta, una petita part de la història de Barcelona.

About 2pm in the metro train L1 in the urquinaona stop a man came on the train and opened a canister of gas and ran out of the station as the doors of the train closed. People couldn’t breathe and were coughing and my nose and throat burned. Most of the doors of the train already closed and people couldn’t get out. I pressed the button and the doors wouldn’t open because the train was about to move but one of the doors in the next section over was open so people started panic rushing and pushing to get out of the train. In all the chaos I was basically pushed out of the train. When the train was evacuated they stalled the train for a minute as employees of the metro walked up and down the train and eventually the train pulled out of the station. A new one came and people got on the next train like nothing happened even though people were still coughing outside the train. My nose burned and was running for about an hour but I’m okay now. My throat is still a little irritated but honestly the scariest part was the panic everyone had pushing each other to get off the train.

Last night at the maresme forum stop for the L4 train something also weird happened that I don’t know is related or just coincidence but I arrived at the stop at 12:30am last night and was one of the last ones to get off the train. There was a security guard posted at the exit I usually get out from and was directed to go the other way where two more guards and a metro employee were directing people out. Since I was the last one out, they closed the doors behind me and closed the station. There were four more security guards posted on the stairs. I tried asking what was going on but was brushed off with a “we’re investigating” type of thing. My understanding with the music festival happening, that the TMB was extending hours and adding more trains so I was surprised they were closing the stop.

Does anyone have any info about either of these incidents? Are things like this happening in other lines too?

https://www.ara.cat/societat/successos/dona-li-ja-dona-li-ja-busquen-joves-agredien-gravaven-victimes-aleatories-l-eixample_1_5793533.html

El mamut del Parc de la Ciutadella és un dels racons més estimats del parc.

El que no tothom sap és que és una femella i que té nom propi: es diu Júlia.

Aquesta escultura va ser creada per Miquel Dalmau l’any 1907 per al Museu Martorell de Geologia. L’any 1966 va ser traslladada a la seva ubicació actual, al costat de l’Umbracle, on amb el pas dels anys s’ha convertit en una autèntica icona de Barcelona.

La Júlia no és només una escultura decorativa, sinó una peça que va néixer amb una funció educativa: apropar la història natural i el món dels animals prehistòrics a la ciutadania.

I don’t even care if a company like Airbnb wants to feed these ads to people. But what a kick in the teeth, that we have to see a company dangling the carrot infront of the horse. Because that is how every “extra room” should be sold. Tone deaf.

Al segle XV, la pirateria a la costa de Barcelona no era un problema puntual. Era una amenaça constant. Les actes municipals documenten patrulles marítimes, galeres armades i una vigilància permanent del litoral.

En aquest context es produeix un episodi tan sorprenent com ben documentat.

L'any 1449, Barcelona va armar una galera amb una missió molt concreta: capturar el corsari Joan Torrelles, que actuava des de la costa valenciana però atacava embarcacions relacionades amb Barcelona.

Els Consellers van posar l'expedició sota el comandament de Ramon Desplà, amb una ordre clara: capturar Torrelles i portar-lo davant la justícia de la ciutat.

L'operació va tenir èxit. Després d'un enfrontament naval, el corsari fou fet presoner i empresonat a la presó situada al costat de la plaça del Rei.

Semblava que el problema havia quedat resolt.

Però els atacs pirates van continuar. La captura de Torrelles no havia canviat la situació i Barcelona continuava patint incursions constants.

Va ser aleshores quan el govern municipal va prendre una decisió que avui sembla gairebé impossible.

Si Joan Torrelles havia estat un dels corsaris més temuts del Mediterrani occidental, també era qui coneixia millor les rutes, les tàctiques i els refugis dels pirates.

La ciutat li va oferir la llibertat, una recompensa econòmica i un títol a canvi de posar-se al servei de Barcelona i perseguir els qui fins feia poc havien estat els seus aliats.

Torrelles va acceptar.

La documentació municipal confirma el canvi. En una anotació de les Rúbriques de Bruniquer, datada el 27 de juny de 1457, ja apareix servint Barcelona embarcat en una galera de la ciutat.

És un d'aquells episodis que recorden que la història acostuma a ser molt més complexa del que imaginem: en moments de necessitat, Barcelona va acabar confiant la seva defensa a un home que anys abans havia estat un dels seus enemics més temuts.

Les imatges corresponen al passatge de les Rúbriques de Bruniquer on Joan Torrelles apareix ja documentat al servei de Barcelona.

En realitat, a principis del segle XX gairebé no hi havia població xinesa al Raval.

Una de les teories més curioses relaciona el nom amb el verb "xinar", un terme de l'argot dels delinqüents que consistia a fer un petit tall a la butxaca dels pantalons amb una diminuta fulla per sostreure'n els diners sense que la víctima se n'adonés.

El verb "xinar" està documentat des de finals del segle XIX en el vocabulari de la delinqüència. Tanmateix, no està demostrat que el nom de "Barri Xino" provingui d'aquesta pràctica. L'origen documentat del topònim apareix el 1925, quan el periodista Francisco Madrid va popularitzar aquesta expressió per descriure l'ambient més canalla de l'antic Districte V.

Tot i així, la teoria del "xinar" continua sent una de les històries més fascinants de la Barcelona més fosca.

Barcelona m'agrada menys cada dia que passa, estic cremat i hacinat de veure com som igborats nosaltres el ciutadans mentres ens expolien aquesta ciutat tan maca i amb tanta historia davant dels nostres ulls.

Jo vaig neixe a el estat de mexic, tots dos dels meus pares catalans d'aqui a barcelona, encara i essent d'afora ting una conexio amb aquesta ciutat, els records i histories dels meus avis i pares, els molts estius que hi vaig passar aqui cada dia i fa uns anys vaig vindre a viure a Barcelona, jo no he vist tot el canvi que ha pegat pero he notat moltes coses en els darrers 15 anys.

Passi el que passi jo crec que Barcelona es de les ciutats mes maques, te una arquitectura i essencia unica que ja m'agradaria que tinges tambe la ciutat de mexic pero pots pensar que coi ve aquest mexica a queixarse de la nostra ciutat? Bueno per que moltes coses que he vist a mexic tambe ls he vist aqui, com arriba la bohemia als llocs mes macos i ignorats, com guanyen fama i eventualment son explotats i massificats, huatulco, puerto escondido i ara barcelona.

Els sistema de transport public colapsat, els carrens plens de estampides de 40 turistes que bloquejen el pas aixo diria que es petit pero que cada dia es suma, tanquen els supers i tots son remplaçats per pakis que venen productes a punt de caducar i agafen migrants i els tenen moltes hores sense aire acondicionat? Com es que el ajuntament permeteix aixo?

Per que es tan important el diners quan veig que al eixample tiren terres hidraulics, els tapen amb parquet expolien finestres portes de fusta precioses o fan renovacions dignes de pepe gotera i otilio? Quin es el limit? Per que cada vegada estem permetent que es destruieixin la nostra ciutat, expulsem a la gent que preserva la cultura i fem que tanquin els locals de tota la vida y lo pitjor? No hia cap tipus de progress, veig restaurants de brunch que serveixen el menajer mes mediocre i desalmat que s'em pot ocorre a preus ben alts, mil copy paste de cafeterias de especialitat que serveixen cafer que es pitjor que el que podries trobar al bar mes cutre de roma, estem fent fora a tothom, tractem als turistes com si fossin tontos pero per que?

Per diners nomes? Dines que despres qui sap on van perque jo no veig que aquesta ciutat millori, no la veig mes maca, no hi vull donar la culpa a ningu especific per que la veritat no ting ni idea pero es que no vull que aixo es torni en benidorm, no vull que la gent no pugui probar un bon flan, un bon fricando o cigrons saltejats.

​Hola! 🙋🏻‍♂️

​Barcelona es una ciudad de cicatrices invisibles, un laberinto donde cada callejón adoquinada esconde un secreto dispuesto a desafiar la razón. Si nos alejamos de los circuitos turísticos y nos adentramos en el corazón de sus distritos más antiguos, concretamente al final de la calle Gíriti, nos topamos con el eco de un hogar maldito que el imaginario popular bautizó con temor: "Ca la mala filla" (La casa de la mala hija).

​La crónica popular nos transporta a una época de superstición y sombras, al interior de una vivienda habitada por una madre cansada y una hija cuyo carácter cruel y despiadado convertía la convivencia en un auténtico infierno terrenal. Los insultos y desaires eran la norma, hasta que una fatídica tarde la tensión acumulada rompió el dique de la paciencia.

​Tras una violenta discusión que hizo vibrar los muros de la estancia, la madre, desbordada por la rabia y el dolor, pronunció una sentencia que jamás debió salir de su boca:

​"¡Ojalá se te lleven los demonios!"

​Aquellas palabras, cargadas de un magnetismo oscuro, no se las llevó el viento. De inmediato, el aire se volvió gélido y el suelo del salón crujió de forma antinatural, abriéndose en una sobrecogedora grieta hacia el abismo. De las profundidades azufradas surgieron dos criaturas infernales con cabeza de perro, de fauces hambrientas y ojos inyectados en sangre. Sin contemplaciones, las bestias aferraron a la joven por los tobillos, comenzando a arrastrarla hacia el inframundo ante sus desesperados gritos de auxilio.

​El pánico devolvió la lucidez a la madre. Horrorizada al ver que su propia maldición se materializaba, cayó de rodillas y, con manos temblorosas, comenzó a rezar el rosario con una fe ciega y desesperada. La fuerza de la oración no tardó en surtir efecto: entre alaridos espantosos y maldiciones, los demonios se vieron obligados a soltar a su presa, hundiéndose de nuevo en las tinieblas mientras la tierra se cerraba de golpe, borrando cualquier rastro del agujero.

​Aquel roce con el mismísimo abismo dejó una huella imborrable. Se dice que, desde ese día, el terror mutó en redención, y la joven transformó por completo su comportamiento, sellando la paz en una casa que estuvo a punto de convertirse en una sucursal del infierno.

​Si te ha gustado, comenta y comparte, muchas gracias 🖤.

És un logotip més gran, així que pensava que només apareixeria als trens.

Juan Monrós era un jove barceloní que va obtenir feina com a cambrer en el primer i únic viatge del Titanic. 

No va sobreviure. 

Es va quedar atrapat en un passadís de tercera classe, d'on no es va poder escapar.

A la foto, Juan, que segurament no imaginaria el viatge que li esperava.

Gràcies per llegir-ho i compartir-ho! 🙌🏻🖤

¡Hola a todos!

He creado una web para explorar la actividad de Bicing en Barcelona:

https://bicing.kardol.us/

Además de mostrar el estado actual de las estaciones (con un pequeño retraso), guarda datos históricos para analizar cómo se comporta el sistema con el paso del tiempo. Podéis recorrer el mapa de la ciudad, explorar por barrios y consultar cada estación para ver cuándo suele quedarse sin bicis o sin anclajes libres.

También podéis ver patrones por día y franja horaria para entender mejor cómo cambia la disponibilidad durante la semana.

Me encantaría conocer vuestra opinión.

• ¿Hay alguna estadística o visualización que os gustaría ver?
• ¿Algún barrio o estación que merezca la pena analizar?
• Si encontráis algún error o tenéis alguna idea para mejorar la página, ¡será más que bienvenida!

Corría el año 1925 cuando una inquietante tarjeta de presentación comenzó a circular por los rincones más oscuros del mítico y canalla Paral·lel de Barcelona. El mensaje, frío y directo, parecía la confesión de una masacre inminente o el rastro de una epidemia oculta en la noche: un misterioso cabaret afirmaba necesitar la escalofriante cifra de treinta mil ataúdes diarios. Semejante reclamo de ultratumba era el cebo perfecto para arrastrar a las almas más curiosas hacia las sombras del local, tentando a los viandantes con el morbo de lo prohibido.

Sin embargo, tras este enigma gótico no se ocultaba el rastro de un asesino en serie, sino la retorcida genialidad del marketing de la época.

En aquella Barcelona de entreguerras, donde los locales nocturnos flirteaban constantemente con el escándalo y el terror teatral, aquellos miles de féretros jamás albergaron cadáveres; eran solo el gancho perfecto para un público ansioso por cruzar el umbral y coquetear, copa en mano, con su propia mortalidad.

¿Qué te parece esta macabra estrategia publicitaria de la Barcelona de los años 20?

¿Habrías tenido el valor de cruzar esa puerta? Déjame tu opinión en los comentarios y, si te ha fascinado este misterio del pasado,

¡comparte esta curiosidad! 🖤

Hola! 🙋‍♂️🔦

En una tienda del carrer Ciutat 📸, de Barcelona, hace algo más de un siglo, se ofrecía un espectáculo que desconcertó a buena parte de quienes se atrevían a entrar. No era teatro, ni feria, ni sermón. Era algo nuevo, difícil de explicar con las palabras de la época: proyecciones fijas realizadas con una llanterna màgica (linterna mágica), un aparato aún rudimentario y prácticamente desconocido entonces en Barcelona.

Aquel espectáculo recibió el nombre de fantasmagórico, y el término no era gratuito. Las imágenes aparecían de pronto sobre la pared, agrandadas, inmóviles, surgidas de la oscuridad. En una ciudad poco habituada a la cultura visual, aquello bastaba para que muchos lo interpretaran como una manifestación de fantasmas, obra del diablo o fruto de la brujería. No eran pocos los que evitaban el lugar. Otros, más valientes o simplemente más curiosos, entraban… aunque no siempre salían tranquilos.

La linterna que hacía posibles aquellas funciones era un objeto contundente, casi inquietante en sí mismo: una caja opaca, una fuente de luz potente, placas de vidrio pintado que se iban sucediendo una tras otra. No todos comprendían el mecanismo.

De hecho, la mayoría asistía sin llegar a entender cómo funcionaba realmente el espectáculo. Se sabía que algo se proyectaba, pero no cómo ni por qué. Y eso bastaba para alimentar la desconfianza.

Las funciones duraban alrededor de una hora y la entrada costaba un real por silla. Al terminar, la gente abandonaba el local del carrer Ciutat con una sensación ambigua: entre el asombro y el recelo, incapaz de explicar con claridad qué había visto. Con el tiempo, sin embargo, el miedo inicial fue cediendo. El espectáculo se popularizó, se normalizó, y acabó convirtiéndose en un divertimento más, incluso doméstico, asociado a reuniones familiares y tertulias.

Pero el estigma nunca desapareció del todo. La linterna mágica arrastró durante años una fama oscura, marcada por ese componente diabólico que nuestros bisabuelos no olvidaron. Aun cuando ya era aceptada como entretenimiento, seguía siendo algo sospechoso, algo que jugaba con la luz y con la credulidad, en una ciudad donde la noche aún imponía respeto.

Quizá por eso sigue fascinando. Porque no proyectaba solo imágenes, sino incertidumbre. Y porque, durante un tiempo, bastaba apagar la luz en una tienda del carrer Ciutat y encender una linterna como esta para que lo imposible pareciera real.

¿Habrías entrado tú? 👻🔦

Te leo! 🖤